ARQUITECTURA LATENT COOP. V. amb NIF F21684279, declara que és beneficiària d'una subvenció per import de 10.000 euros (expedient ESEILS/2025/149/46) per haver incorporat, amb caràcter indefinit, com a soci treballador a una persona desocupada. Aquesta subvenció ha estat concedida per la Generalitat Valenciana d'acord amb la resolució, de 16 de juliol de 2025, de la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, i finançada amb fons del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social.
A este enllaç, la declaración de financiación
Per formalitzar l’activitat econòmica i professional que Esther, Juan Antonio i Raúl hem estat desenvolupant durant aquests dos anys, ens hem constituït com una Cooperativa de Treball Associat. Des del dijous, 13 de març, som oficialment Arquitectura Latent, Coop. V.
Aquesta fórmula empresarial ens permet incorporar el principi que el valor del nostre treball no està només en el que fem, sinó en com ho fem i per a què ho fem. Creiem en la capacitat transformadora de l’arquitectura i creiem poder fer-ho des d’una pràctica basada en el suport mutu, la responsabilitat i l’equitat. Amb això, aportem el nostre gra de sorra a posar en pràctica un model econòmic alternatiu, al servei de les persones i les comunitats, gestionat de manera democràtica i transparent, i on l’objectiu siga equiparar la viabilitat econòmica amb un benefici social més ampli, sempre des del respecte pels recursos naturals i el compromís amb el futur del planeta.
Amb aquest pas, contribuïm amb el nostre gra de sorra a la construcció d’un model econòmic alternatiu, centrat en les persones i les comunitats, gestionat de manera democràtica i transparent, i amb l’objectiu d’equilibrar la viabilitat econòmica amb un benefici social més ampli, sempre des del respecte pels recursos naturals i el compromís amb el futur del planeta.
Deixem alguns paràgrafs subratllats del llibre Orgull i Prejudici, de Jane Austen. En ells es destaca el valor que l'alta societat anglesa del s. XVIII li atorgava a la relació dels seus palaus amb el paisatge, l'orientació i ventilació de les estades o les proporcions i harmonia dels elements arquitectònics.
Extracte del capítol 43
Era una peça de bones proporcions i elegantment moblada. Elizabeth la va mirar lleugerament i es va dirigir a una de les finestres per a contemplar la vista. El coll coronat de bosc pel qual havia descendit, a distància resultava més abrupte i més bell. Tota la disposició del terreny era bona; va mirar amb delícia aquell paisatge: el rierol, els arbres de les ribes i la corba de la vall fins on aconseguia la vista. En passar a altres habitacions, el paisatge apareixia en angles distints, però des de totes les finestres s'albiraven panorames magnífics. Les peces eren altes i belles, i el seu mobiliari estava en harmonia amb la fortuna del seu propietari. Elizabeth va notar, admirant el gust d'aquest, que no hi havia res cridaner ni cursi i que hi havia allí menys pompa però més elegància que en Rosing.
Extracte del capítol 45
En arribar a la casa van travessar el vestíbul i van entrar en el saló l'orientació del qual al nord el feia deliciós a l'estiu. Les finestres obertes de bat a bat brindaven una vista refrigerant dels alts pujols poblats de bosc que estaven darrere de l'edifici, i dels bells roures i castanyers d'Espanya dispersats per la prada que s'estenia davant de la casa.
Extracte del capítol 56
-Tenen vostés una finca molt petita- va dir Sa senyoria després d'un curt silenci.
-No és res en comparació amb Rosing, senyora; cal reconèixer-ho; però li asseguro que és molt millor que la de sir William Lucas.
-Aquesta ha de ser una habitació molt molesta en les tardes d'estiu; les finestres donen per complet a ponent.
La senyora Bennet li va assegurar que mai eren allí havent dinat (...)
Peter Zumthor - Habitatges per a gent gran a Chur, Massans. Fotografia de Nuria Salvadó a la seua tesi “Intervals hábitats. Aproximacions a l’espai de transició de l’habitatge col·lectiu (1990-2007)”
El dogma de la segregació d'usos a les ciutats que defenia el Moviment Modern en el s. XX es va posar fortament en crisi gràcies a discursos com el de l'activista Jane Jacobs que defenia la vitalitat de la ciutat a través de la multifuncionalitat del carrer. Enfront del concepte d'autovia urbana destinada únicament a la circulació del vehicle privat, Jacobs proposava una tipologia de carrer on cabia la versatilitat d'usos, l'apropiació individual i col·lectiva, l'espai per a la trobada i l'intercanvi, la seguretat de la comunitat...
Els ensenyaments de Jacobs ens servixen com a base en el projecte arquitectònic d'un centre de dia i residència per a reivindicar la construcció social dels espais (no sols) circulatoris, també en els interiors de l'edificació. D'aquesta manera, preteníem facilitar a aquelles persones que ja no comptaven amb les capacitats físiques per a eixir al carrer, el fet de poder passejar, relacionar-se i, sobretot, de realitzar esta pràctica tan subversiva que és prendre l'aire a la fresca. De tot això, traiem un xicotet manifest intern que vos compartim;
Peter Zumthor - Habitatges per a gent gran a Chur, Massans. Fotografia de Nuria Salvadó a la seua tesi “Intervals hábitats. Aproximacions a l’espai de transició de l’habitatge col·lectiu (1990-2007)”
En una conferència "Vacíos Habitados”, Jordi Badia citaba una inspiradora frase de Jørn Utzon que decía algo como que el confort de un material es directamente proporcional a la cantidad de juntas que contenga. Esta referencia nos recordó a un poema de Bertolt Brecht:
De tots els objectes, els que més amo
són els usats.
Els atuells de coure amb abonyegadures i vores esclafades,
els ganivets i forquetes els mànecs de fusta de les quals
han sigut agafats per moltes mans.
Aquestes són les formes
que em semblen més nobles.
Eixes lloses entorn de velles cases,
desgastades d'haver sigut trepitjades tantes vegades,
eixes lloses entre les quals creix l'herba, em semblen
objectes feliços.
Impregnats de l'ús de molts,
sovint transformats, han anat perfeccionant les seues formes i s'han fet preciosos
perquè han sigut apreciats moltes vegades.
M'agraden fins i tot els fragments d'escultures
amb els braços tallats. Van viure
també per a mi. Van caure perquè van ser traslladades;
si les van derrocar, va ser perquè no estaven molt altes.
Les construccions quasi en ruïnes
semblen encara projectes sense acabar,
grandiosos; les seues belles mesures
poden ja imaginar-se, però encara necessiten
de la nostra comprensió. I, a més,
ja van servir, ja van ser superades fins i tot. Totes estes coses
em fan feliç.
En la mateixa conferència Jordi comentava: jo crec que ha arribat un moment (…), en el qual ja no necessitem demostrar que som moderns i això ens permet treballar amb una altra mena de materials que jo diria que són més volguts per la gent, més agradables, més naturals.
Amb aquestes vindicacions, no “anhelem un passat millor” ni busquem reproduir atmosferes costumistes, però si que apostem per la bellesa en la imperfecció, per la reutilització dels materials o pel treball artesà.
Si reivindiquem una arquitectura compromesa amb l'ecosistema que la sustenta, l'entorn en el qual s'insereix i les persones que l'habiten, també la reivindiquem per les seues juntes, les seues petjades i la seua memòria.
